Les 10 caràtules de disseny

Quan ets a una botiga de discos, i no estàs buscant res en concret, és el disseny de la caràtula del disc la que et crida l’atenció i fa que l’examinis. Una bona tipografia, una imatge captivadora o que l’estètica actual es vegi reflectida en aquell disc el converteix immediatament en una possible compra si t’agrada la música. És més important del que molts ens pensem i, per això, alguns artistes ho saben i dediquen un temps en pensar l’estètica del disc. Per fer aquesta selecció, hem comptat amb la immillorable ajuda dels dissenyadors de Binocular Studio, qui ens han cedit una mica del seu temps per fer un cop d’ull a les millors caràtules de la història de la música en català.

 

Humitat Relativa de Remigi Palmero i Bon matí (1979)

Remigi Palmero, cantant i guitarrista valencià, treia al 1979 el seu primer disc en solitari, Humitat relativa. Després de formar part de bandes com Els Cinc Xics, Ribersons o Els Pavesos, va decidir començar una carrera en solitari que va conviure paral·lelament amb altres projectes com In Fraganti i col·laboracions amb músics de la talla de Juli Bustamante. La caràtula és un collage i es barregen diferents tècniques; és una portada atrevida i moderna. Tenint en compte que és de 1979 podem dir que és una caràtula atípica. La combinació de l’ús de la proporció àurica i d’un esquema triangular de la imatge (si fem dues línies rectes des dels vèrtexs inferiors formant un triangle, la imatge queda dins d’aquesta figura imaginària) provoquen, conjuntament amb els colors, una sensació de contundència calmada.

 

Bigoti vermell d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien (2011)

El grup va néixer com una banda de versions de la clàssica música francesa però, després de pujar a molts escenaris, decideixen començar a fer cançons pròpies. Fins aquell moment, el projecte’havia dit L’Ombre de Ton Chien però, a partir d’aleshores, es decanten per posar el nom de l’Anna Roig (vocalista, lletrista i compositora del grup) com a protagonista i es passen a nomenar Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien. Debuten amb un disc homònim on es veu clarament la influència de la cançó francesa i sorprèn amb molta facilitat el fet que la banda barregi català i francès en les seves cançons. Al 2011 arriba el seu segon àlbum, Bigoti Vermell, on l’estil del primer disc els acompanya i l’estètica del món particular de la banda es fa més potent. Aquesta caràtula forma part d’aquesta estètica tan cuidada del món d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien. Barrejant fotografia amb il·lustració i textures, t’endinsa immediatament a l’atmosfera del grup. Destaquem també el títol del disc dins del bigoti seguint la forma del bigoti vermell que l’Anna li vol dibuixar a la fotografia (com diu la cançó).

 

Benvinguts al llarg viatge de Txarango (2012)

Txarango és un dels grups del nou moviment de mestissatge català que té més èxit, juntament amb els Catarres. La festa i la reivindicació van agafades de la mà en els dos discos que la banda ja tenen a les esquenes. El seu disc de debut, Benvingut al llarg viatge, t’endinsava al seu món particular on la màgia i el circ són els protagonistes. La caràtula del disc és tota una declaració d’intencions. La il·lustració és una explosió de colors, de moviment, d’alegria i, a la vegada, de melancolia que et convida al món oníric de Txarango. També hem de destacar la tipografia del títol que ja s’ha convertit en marca pròpia de la banda. Txarango és un dels grups que tenen una estètica més marcada i pròpia, cuidada i coneguda, que només veient algun dels elements que la caracteritzen ens recorden immediatament a ells.

 

Núria Feliu amb Tete Montoliu de Núria Feliu (1965)

El 21 de setembre de 1941 va néixer Núria Feliu, que va començar la seva carrera artística com actriu fins que al 1965 va debutar com a cantant. Aquell mateix any va treure el seu primer disc, Anirem tots cap al cel, seguidament de Gent. Aquell any va fer aquest disc amb el pianista Tete Montoliu en què apropava al català estils com el country i el jazz. Les fotografies i la seva disposició, igual que la tipografia, tenen un aire a l’estil de Saul Bass (dissenyador de cartells tan mítics com els de la pel·lícula Vertigo o Anatomia d’un assassinat) que fan d’aquesta caràtula una perla de la història de la música en català.

 

Bed & Breakfast d’Els Amics de les Arts (2009)

Un dels exponents més clars del nou pop-indie català són Els Amics de les Arts. Aquest grup de quatre veus masculines que les combinen amb naturalitat i destresa tot cantant històries quotidianes i properes ja porten cinc discs (un d’ells amb el directe de la banda al Palau de la Música). Podríem haver elegit qualsevol caràtula d’aquest grup ja que totes estan molt ben cuidades, però hem elegit la del seu segon disc Bed & Breakfast. Amb una fotografia molt estudiada, tant pels colors com per la fantàstica il·luminació, la portada d’aquest disc ja t’invita al món de l’home que treballa fent de gos i et fa proper als personatges d’Els Amics de les Arts.

 

Darrera la porta… d’Acousters (2012)

Acousters va revolucionar el panorama musical català al 2012 amb el seu disc de debut Darrere la porta… Els seu estil que fusiona el pop amb el country, el jazz i el blues amb gran destresa i amb molta qualitat va enamorar a més d’un. Sortint del concurs de maquetes Sona9, el grup va fer a través d’un procés de micromecenatge el seu primer àlbum. La senzillesa de la portada, a més de la il·lustració a aquarel·la feta a mà i la tipografia de màquina d’escriure, li donen un aire penetrant i delicat. La subtilesa de la textura del paper i la riquesa de matisos provoquen aquesta sensació de fet a mà i artesania. És pur minimalisme.

 

Tomahawk d’Umpah Pah (1990)

Encapçalat per Adrià Puntí, acompanyat de Jordi Gimbernat, Pau Marquès, Joan Solà Morales, Francesc Terrades i Marc Marquès, Umpah Pah es va fundar al 1989 i es va dissoldre al 1996. A l’abril de 1990 treuen la seva primera maqueta, Tomahawk, i al dia 27 d’aquell mes fan de teloners de Sopa de Cabra i és on Salvador Escribà es fixa en ells i firmen contracte amb Salseta Discos. La caràtula és transgressora i atrevida, el disseny és directe i potent i la tipografia és clara. Podria ser una portada de Red Hot Chilli Peppers o de Metàlica per l’estètica però, a canvi, ens hi trobem al més rocker Adrià Puntí.

 

Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos (2011)

Paula Bonet és una il·lustradora que està molt de moda al nostre país. Pau Alabajos va estar molt encertat quan li va demanar a ella que fes la caràtula del seu tercer disc (després d’ell van venir d’altres, com Vetusta Morla). La il·lustració és fantàstica, amb un traç elegant i potent que expressa a la perfecció l’energia del cantant. La tipografia està molt ben cuidada. A més, el fet que tota la portada del disc estigui fet a mà li dóna aquest aire artesà que la música de Pau Alabajos ens transmet. Al 2011, el disc Una amable, una trista, una petita pàtria del cantautor de Torrent va continuar construint la seva estètica i el seu món reivindicatiu. Aquest mateix any 2014, el cantautor ha fet un disc del seu directe al Palau de la Música de València celebrant els seus 10 anys en actiu.

 

Linòleum de María Coma (2009)

La pianista i cantant catalana Maria Coma, abans de començar el seu projecte en solitari al 2009, va participar en diversos projectes musicals i va fer algunes bandes sonores, entre moltes altres coses. El seu primer disc en solitari, Linòleum, va ser un cop d’aire fresc en el panorama musical català. El seu estil amb melodies dolces i cuidades i la seva veu no deixen indiferent a ningú. Resulta curiós i arriscat que en una portada de disc no aparegui ni el títol del projecte ni tan sols el nom de l’artista, però a la Maria Coma li agrada experimentar tal i com també ho fa amb la música. La il·lustració t’endinsa en un món surrealista a través d’una mirada inquietant i un traç cuidat i precís.

 

 

Benvingut al paradís d’Obrint Pas (2007)

Benvingut al paradís és el sisè disc de la banda de rock valenciana Obrint Pas, tot just l’àlbum anterior a Coratge, l’últim treball del mític grup. Aquest disc portava també un DVD sota el nom Assaltant el paradís, que repassava un directe d’Obrint Pas. Aquest disc sortia exactament 10 anys desprès que sortís el primer àlbum de la banda i ja se sentien rumors de què s’apropava el final del grup. La caràtula és un collage d’elements vectorials al més estil graffiti. És agressiu i potent. Crida l’atenció i sobretot resulta molt reivindicatiu. Per tant, és una caràtula que expressa a la perfecció l’ànima d’Obrint Pas.

 

Altres continguts:

RSSComentaris (0)

Torna al principi

Deixa el teu comentari